Entrevista a Behjat, activista de Rawa
"Els animals europeus encara viuen millor que les persones de l'Afganistan"

Marçal Llado (laMalla.net)

Tot just ha fet un any que l’exèrcit nord-americà començava a bombardejar l’Afganistan. Era la revenja pels atemptats de l’11 de setembre i l’estocada final per a un país que portava ja vint anys en guerra, des de la invasió soviètica. Tot buscant Bin Laden, els americans van treure del poder els taliban, un grup que aplicava sense pietat la llei islàmica, especialment cruel amb les dones. Semblava que l’opressió havia acabat, però elles segueixen vestint la burka i el nou Govern és ple de fonamentalistes que només es distingeixen dels taliban perquè no porten barba. Ens ho explica la Behjat, una activista de l’organització revolucionària Rawa, que treballa des de la clandestinitat per a l’alliberament de les dones afganeses. La situació que dibuixa no és tan diferent del que ens explicava fa dos anys, en una altra entrevista.

Tot i el canvi polític, tu encara no pots mostrar la teva cara a les fotos. Per què?

Al contrari del que la gent veu als grans mitjans de comunicació, a l’Afganistan no hi ha hagut gaire canvis. El poder està en mans dels senyors de la guerra (l'Aliança del Nord), que també són fonamentalistes i que ja van manar entre 1992 i 1996, malauradament. Van escollir-los per fer fora els taliban perquè eren més útils als americans en la guerra contra el terrorisme. Al nou Govern també hi ha alguns elements que no són fonamentalistes, però no tenen cap mena de poder. Un d’ells és el president Karzai, que ha estat amenaçat moltes vegades i ha patit un intent d’assassinat. El ministre de Cultura també és un home que creu en la democràcia i ha permès que a la tele hi surtin cantants femenines. A l’hora de la veritat, però, el director de la cadena és de l’Aliança del Nord i la llei no s’aplica. El que digui el ministre no importa, el poder és de l’altre.

No hi ha cap diferència entre el Govern actual i els talibans?

Els afganesos no hi veiem grans diferències. Tenim presents els crims que van cometre els mujaidins en el passat, encara que s’hagin canviat el nom i hagin passat a ser l’Aliança del Nord. Però també són fonamentalistes: són misògins, van contra la democràcia i la civilització, són terroristes, depenen de països exteriors... L’única diferència és que els taliban apareixien amb barbes i vestits a la manera tradicional. En canvi, els de l’Aliança van afaitats i saben parlar anglès. Semblen més educats.

Perquè Rawa és encara il·legal?

Rawa serà una organització legal quan al país hi regni una atmosfera plenament democràtica. I avui no existeix. És difícil de predir quan, però el que tenim clar és que aquesta democràcia arribarà.

Creus que un veritable sistema democràtic posaria fi als problemes de l'Afganistan, tenint en compte la diversitat tribal del país?

Quan parlem de democràcia, parlem d’un veritable govern democràtic, representatiu i amb un suport ampli. Des del nostre punt de vista, per aconseguir-ho cal que les Nacions Unides i els diferents països prenguin consciència de quina és la veritable situació de l’Afganistan. Fins ara, han fet alguns passos, però mai prou profunds com per treure del mig els senyors de la guerra. Els pressionen una mica i la situació no és igual que entre 1992 i 1996, però si els deixessin fer la seva tornaria a ser el mateix, són així. Però des de la comunitat internacional només es consideren les seves atrocitats com errors del passat, i al final tot acaba en un simple error. Diuen que no se’ls pot ignorar perquè representen una força important, utilitzant els mateixos arguments que quan van incloure els taliban en les negociacions de pau. A més, tant els Estats Units, com França, com altres països occidentals han donat suport a alguns d’aquests senyors de la guerra, degut als seus propis interessos. Per exemple, per l’oleoducte que ha de creuar tota l’Àsia central.

L’any 2004 hi ha d’haver eleccions al teu país. Què cal fer per garantir que siguin legítimes?

Si realment volem la pau i la democràcia, calen més forces de pau de l’ONU, no es pot deixar la seguretat en mans dels senyors de la guerra. Les eleccions no serviran de res si llavors l’Aliança del Nord no està desarmada. És un pas imprescindible, ja que avui els senyors de la guerra i les seves armes ho controlen tot. Hi ha atemptats, assassinats, robatoris, violacions... A més, els mujaidins ja han demostrat clarament com fan les coses. El qui va ser ministre de Defensa del Govern de transició va aconseguir el càrrec a base d’amenaçar tots els qui es reunien al Consell de Tribus amb convertir en el lloc de la reunió en un mar de sang.

Com viu la gent a l’Afganistan d’avui?

La situació és molt difícil d’imaginar per algú que visqui a Europa. A nivell de pensament, pel nivell de vida... Podries dir que es tracta de dos móns diferents. Els animals europeus encara viuen millor que les persones de l’Afganistan. Els cuiden, tenen menjar, una casa... La nostra gent no té ningú que vetlli pels seus drets. El nivell de pobresa que hi ha a l’Afganistan no es pot imaginar des d’aquí. El dia que menges dues vegades, et pots considerar afortunat. Per als nens, la prioritat no és anar a l’escola, sinó aconseguir menjar per alimentar la família, treballant de l’alba fins al vespre per un salari que no supera un euro. Estudiar no és més que un luxe, una moda.

El dia de la presa de Kabul, les televisions ens van mostrar dones sense la burka, homes que es tallaven la barba... Aquests canvis són reals o només els veiem a la tele?

Les televisions han repetit mil vegades les escasses imatges que tenen. Primer de tot, això no passa a tot l’Afganistan, només en una petita part de Kabul. Hi vaig ser fa tres mesos i més del 80% de les dones encara portaven la burka. Si els preguntaven perquè, et deien que era per seguretat. No els agrada portar-la, saben que és una presó. Però tenen por que algun senyor de la guerra els vegi la cara i els demani per casar-se. Aquest fet ja ha causat molts suïcidis.

Vas passejar per Kabul sense la burka?

Sí, perquè anava acompanyada per cooperants estrangers. A les dones de fora no se’ls exigeix portar la burka. Però la majoria d’activistes clandestines de Rawa que treballen dins l’Afganistan el segueixen portant, per seguretat.

Quin paper fan les dones que formen part del Govern afganès?

Ningú ha sentit encara ni una paraula de la ministra de Salut. No sabem què està fent per millorar les condicions de salut de les dones. Ni tan sols és capaç d’explicar què fa, què vol, perquè està amenaçada des que va entrar al govern. Bàsicament, només respon a una quota. No entenem com aquesta pot ser l’única tasca per a un ministeri d’un país on les dones han estat patint durant tants anys, estan traumatitzades, especialment a les ciutats. Necessitem una campanya molt important per superar tot això, i això no ho pot fer una ministra sense poder.

A més de ser una dona, també ets una refugiada. Els refugiats que hi havia al Pakistan han pogut tornar a casa?

Hi ha algunes famílies que han intentat tornar, confiant que les coses haurien canviat, especialment per a les dones. Però un cop dins el país es van trobar sense casa, sense feina, sense seguretat. I la majoria van tornar cap al Pakistan, encara que les condicions de vida als camps són terribles. I allà s’han quedat de nou sense res, perquè els pocs estalvis s’havien invertit en el retorn. Nosaltres hem decidit no tornar fins que tinguem garantides unes condicions de seguretat i de vida. De totes maneres, la situació al Pakistan també s’està agreujant, perquè la policia assetja els refugiats per impulsar-los a tornar.

Hi ha algun programa de les organitzacions internacionals o del mateix govern per ajudar a tornar els refugiats?

Existia un programa de les Nacions Unides, fins i tot abans de l’11 de setembre. Et donaven una tenda, uns quilos de farina i uns 20 dòlars per persona. És evident que amb això no pots viure, i el que van fer molts va ser agafar els lot i quedar-se igualment al Pakistan.

Ha canviat la tasca de Rawa després de la guerra?

No hem notat cap canvi. De fet, encara tenim més responsabilitats sobre les nostres espatlles, perquè Rawa està cada cop més sola en la lluita pels drets de les dones afganeses. Som l’única veu crítica, totes les altres estan massa espantades per dir alguna cosa. En privat en parlen, però no s’atreveixen a exposar els seus pensaments en públic. Vaig assistir a una conferència a Alemanya on una futura ministra demanava als periodistes que no citessin cap de les seves paraules, senzillament perquè criticava el fonamentalisme en general i opinava que les coses no havien canviat tant a l’Afganistan. Rawa, en canvi, no té por. Fem i diem allò que creiem, exposant-nos i exercint els nostres drets. Per aquest motiu, a vegades ens costa aconseguir fons per als nostres projectes, per exemple per obrir un hospital.

Com us ho feu per obtenir els recursos que necessiteu?

No és fàcil. La majoria de diners els aconseguim a l’estranger, a través d’organitzacions, universitats o aportacions particulars. Els recollim a través de comptes bancaris, normalment occidentals, perquè no et pots refiar dels bancs del Pakistan. El més difícil no és aconseguir donants, sinó fer arribar els diners fins allà, perquè encara som il·legals tant al Pakistan com a l’Afganistan.

Però al Pakistan hi treballeu físicament, teniu projectes en marxa...

Els nostres projectes al Pakistan estan oberts, com l’hospital, les escoles... Però estem contínuament en una situació de risc. No podem evitar posar-nos en perill si volem fer la nostra feina, però sempre has d’estar alerta davant un hipotètic atac fonamentalista.

Ara que parlaves d’escoles, ha canviat l’ensenyament a l’Afganistan des del canvi de Govern?

De moment, no hi ha un currículum unificat per a tot el país, no existeix. S’està treballant per refer el sistema educatiu, però crec que de moment s’utilitzen els mateixos llibres. El que ha canviat, en termes d’educació, és la integració. Especialment per a les noies, que n’havien quedat excloses durant tot el període dels taliban. Si has tingut un ocell en una gàbia durant tants anys, només que li obris la porta ja pot volar una mica. No és veritable llibertat, però almenys veus les portes de l’escola obertes, un fet que indueix a canvis positius. A més, a les madrasses ja no es fan els rentats de cervell característics del període taliban, cosa que encara es dóna al Pakistan, on estan augmentant i influint milers de nens.

Creus que tornaràs a viure algun dia a l’Afganistan?

Espero que sí. Ara mateix, això depèn de la feina que estic fent per Rawa. Si l’organització considera que sóc més útil dins el país, tornaré. Hi ha activistes treballant clandestinament dins el país. De moment, consideren que és millor que viatgi per difondre la tasca que fem i aconseguir suport. Però arribarà el dia de tornar. Malgrat tots els mals i totes les dificultats, creiem que aquesta situació no es pot allargar gaire més. La gent ha arribat a un punt en què no pot aguantar més, la situació es debat entre una vida millor o la mort. I una vida millor passa per obtenir més suport internacional, encara que només sigui perquè ens necessiten per construir un oleoducte. No sé com, però encara tenim esperança.